El pi
La meva entranya, pi vell de la serra,
més et desitja que el roure i el llor,
oh l'esvinçat en un gep de la terra
pel vent rogent, el vent blau, el vent d'or!
Ton lloc envejo i envejo ta guerra
quan, d'una vall que a la nit tota mor,
veig que no sé ni lliurar com desferra
a l'estelada llunyana el meu cor.
Prova d'esforç és la teva diada;
vibren ta rel i ta soca morada;
tes branques són com ocells que retens.
I l'entrellum de la posta et venera,
oh tu que portes la rama lleugera
sobre la punta d'uns dits sangonents!
Arbres, Josep Carner
